promesa.

els meus peus toquen a terra, però amb les mans acarono el cel.
amb els ulls tancats, ara tot és igual.
només hi sóc jo, no sé on sóc, no m'importa.
no pateixo per res, només m'embolcalla la foscor del meu cap.
oblido el passat, gaudeixo del moment.
sé que tard o d'hora hauré de despertar però no hi penso, somio, volo.
poc a poc, deixo de tocar el terra aspre amb els talons, i de puntetes faig un salt petit, i començo a ballar amb el vent, em deixo portar per on ell vol, m'ensenya rius llargs com fils, muntanyes plenes de neu i pobles perduts d'un parell d'habitants.
però, de cop i volta, el vent m'abandona.
marxa.
i em deixo caure amb una força brutal, amb un sol cop a terra que em trenca en mil trossos, em destrossa i em fa obrir els ulls, per tornar a la realitat.
tornar a ser jo, jo mateixa.
però no només jo, els altres i jo.
els hipòcrites, els assassins, els mentiders, els feixistes, els rucs, els bojos, els psicòpates i jo.

jo no sóc perfecta, mai ho he estat i mai ho voldré ser.
però si una cosa tinc clara és que cada dia aprendré, cada dia somiaré i mai em donaré per vençuda.
no trepitjaré a ningú, però els que em dessitgin mal no quedaran ben parats.
i sobretot, sempre sempre sere jove i lliure.

Ganes de viure.

-Escolti, que es troba bé?
-I tant, jove. Perquè hauria d'estar pas malament?
-Home, com està plorant...
-Qui t'ha ensenyat que les llàgrimes només poden ser de dolor?
-Ningú.
-Quants anys tens?
-Tretze.
-Algun cop t'han dit "ja ho entendràs quan siguis gran"?
-Sí, sempre. I em fa molta ràbia. Jo ja sóc prou madur com per entendre-ho tot!
-En canvi, no entens per què ploro si no estic trist, oi?
-Això sí.
-Doncs això demostra que mai deixem d'aprendre. Cada dia ens trobarem amb milers de preguntes i respostes. Potser ara no ho entens, però quan hagis viscut tant com jo potser sí.
-I aleshores recordaré aquesta conversa.
-És poc probable, però m'agradaria.
-I doncs, no pot dir-me perquè plora?
-Ploro perquè si no plorés els sentiments se'm farien una bola gegant i no em deixarien viure. Això no vol dir que m'hagi passat res, de tant en tant ploro, és com una neteja interior.
-Jo no ploro mai.
-I que fas quan una cosa et fa molta ràbia?
-Dono cops a les parets, o corro molt molt ràpid esperant que se'm passi així. No m'agrada plorar, ho veig ridícul.
-Jo et semblo ridícul ara mateix?
-No no! No volia dir això.
-Tranquil, petit. No m’has ofès.
-Em referia a que no li trobo sentit. Bé, ara he de marxar. He d’agafar el tren que passa a dos quarts i cinc.
-Adéu, i bon viatge!

En Jaume va córrer dins la Estació i va ficar la T-10 de dues zones per la màquina, deixant enrere la gent que no tenia pressa per viure. Ell, com qualsevol nen que encara no ha trobat el perquè de la seva existència, la senzilla raó que ens porta a néixer, corria. Amb una mica de sort no oblidaria com caminar.
En canvi, en Josep va romandre quiet al banc de fora de la Estació, somrient mentre els nens jugaven i reien, deixant caure les llàgrimes que no va vessar quan ell també corria.

acció

avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat.
m'he tancat dins meu,
s'han fos els meus pensaments.
he oblidat criteris, he oblidat passat i futur
i em sentia tan bé, tota sola...
sense colors, ni pintures, ni mentides ni veritats,
res, només un buit, només un cel blanc sense pintar, un camp sense sembrar.
(avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat)
de cop ho he entés, i he volgut sortir.
la neu m'ofegava, ho cobria tot
no em deixava respirar i poc a poc em feia oblidar tot el que sóc, el que he estat.
com més intentava escapar més em retenien aquelles forces estranyes i a la vegada càlides, tendres.
una part de mi es volia quedar, anyorava aquella pau, volia oblidar, volia tancar-se com un girasol perdut,
pero de cop, un xiscle ha sortit d'alguna part del meu cos, i m'ha fet obrir els ulls.
m'ha despertat.
avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat,
m'he aixecat, espantada, i m'he trobat en un món simple i complexe, ple d'injustícies, de morts, de desigualtats, de conformismes i tabús, de dolor i guerres (interiors i exteriors), però tot i així el MEU món, el món que he de canviar, el món del que no he de fugir pas.
avui he cridat i no sé si algú m'ha escoltat, però tot el que tinc aquí dins, al cap, s'ha mogut, s'ha possat a lloc, totes les peces del trencaclosques s'han possat d'acord i només falta una, que és a les meves mans esperant a que em decideixi.

fora de lloc, fora de joc

buscant un motiu que em torni a la vida.
porto massa temps fora de lloc, fora de joc...

la sortida s'allunya cada cop més i no trobo finestres per on escapar,
suposo que hauria de deixar de fugir de mi mateixa per trobar-me.

però és tan dur adonar-se'n un dia qualsevol de que no et coneixes, no saps qui ets, no ets ningú o ets massa dèbil...

despedida a mi sonrisa

¿y ahora, qué?
poco a poco fui descuidando las flores de mi jardín, y ahora mi jardín está seco y torzido.
y solo puedo preguntarme, ¿ahora qué?
ahora que ya no me embriago de su olor, que ya no me alegro viéndolas bailar, que ya no me cantan nanas de quebranto...
¿a quién susurro yo?

hoy me siento así, vacía y derrotada, sin ganas de plantar margaritas en mi jardín.
quise plantarlas de hierro para que nunca marcharan, pero pesaba tanto aquel hierro...
hoy me encuentro con que nunca supe cuidar de ellas.
tal vez ni siquiera existieron.

pero yo las vi, yo vi como se marchitaban, como se fundían con mi llanto y desaparecían poquito a poco.

quizás si consigo sonreír vuelvan a brillar...