els meus peus toquen a terra, però amb les mans acarono el cel.
amb els ulls tancats, ara tot és igual.
només hi sóc jo, no sé on sóc, no m'importa.
no pateixo per res, només m'embolcalla la foscor del meu cap.
oblido el passat, gaudeixo del moment.
sé que tard o d'hora hauré de despertar però no hi penso, somio, volo.
poc a poc, deixo de tocar el terra aspre amb els talons, i de puntetes faig un salt petit, i començo a ballar amb el vent, em deixo portar per on ell vol, m'ensenya rius llargs com fils, muntanyes plenes de neu i pobles perduts d'un parell d'habitants.
però, de cop i volta, el vent m'abandona.
marxa.
i em deixo caure amb una força brutal, amb un sol cop a terra que em trenca en mil trossos, em destrossa i em fa obrir els ulls, per tornar a la realitat.
tornar a ser jo, jo mateixa.
però no només jo, els altres i jo.
els hipòcrites, els assassins, els mentiders, els feixistes, els rucs, els bojos, els psicòpates i jo.
jo no sóc perfecta, mai ho he estat i mai ho voldré ser.
però si una cosa tinc clara és que cada dia aprendré, cada dia somiaré i mai em donaré per vençuda.
no trepitjaré a ningú, però els que em dessitgin mal no quedaran ben parats.
i sobretot, sempre sempre sere jove i lliure.
3 comentaris:
Sempre lliures.
Nena, no caiguis d'un cop i et trenquil en mil trosets, perquè aniràs a Bèlgica enganxada amb celo.
Res petita, m'agrada aquest text.
és el que passa quan dius les coses tal com rajen .)
ens veiem demà!
serem lliures si responem els nostres actes, però no sempre et sentiràs lliure. Un cop aquest vent t'ha portat a xucar de nou amb el terra has trencat la llibertat, i t'has vist obligada a obrir els ulls, i acceptar que tornes a estar envoltada de la gent que has anomanat i que sempre hi serà (vulguis o no).
Cada caiguda agafa-la com un nou repte a la vida, perquè si amb la primera caiguda ja et dones per vençuda, mai arribarà a vèncer la voluntat de combatir amb el temps.
Hem de ser forts davant les derrotes.
No venç el temps, venç la voluntat!
Publica un comentari a l'entrada