acció

avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat.
m'he tancat dins meu,
s'han fos els meus pensaments.
he oblidat criteris, he oblidat passat i futur
i em sentia tan bé, tota sola...
sense colors, ni pintures, ni mentides ni veritats,
res, només un buit, només un cel blanc sense pintar, un camp sense sembrar.
(avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat)
de cop ho he entés, i he volgut sortir.
la neu m'ofegava, ho cobria tot
no em deixava respirar i poc a poc em feia oblidar tot el que sóc, el que he estat.
com més intentava escapar més em retenien aquelles forces estranyes i a la vegada càlides, tendres.
una part de mi es volia quedar, anyorava aquella pau, volia oblidar, volia tancar-se com un girasol perdut,
pero de cop, un xiscle ha sortit d'alguna part del meu cos, i m'ha fet obrir els ulls.
m'ha despertat.
avui he cridat, i no sé si algú m'ha escoltat,
m'he aixecat, espantada, i m'he trobat en un món simple i complexe, ple d'injustícies, de morts, de desigualtats, de conformismes i tabús, de dolor i guerres (interiors i exteriors), però tot i així el MEU món, el món que he de canviar, el món del que no he de fugir pas.
avui he cridat i no sé si algú m'ha escoltat, però tot el que tinc aquí dins, al cap, s'ha mogut, s'ha possat a lloc, totes les peces del trencaclosques s'han possat d'acord i només falta una, que és a les meves mans esperant a que em decideixi.