Mis ojitos negros.

Mis ojitos negros ya no sonríen.
¿Quien los hará reír, ahora que se encuentran perdidos buscando un cachito de Sol?

Mis ojitos negros ya no pueden llorar más.
No ven al abrirse más que oscuridad.

Y al cerrarse,
otros ojitos negros aún más tristes pueden observar.

Y aunque con todos sus esfuerzos los pretendan animar,
parece que ni algún cachito de Sol los haría volver a suspirar.

Perdidos, apagados, sin razón ni color.
Antes eran negros, con brillo e ilusión.
Ahora siguen negros, mas negro también el corazón.

De tres en tres.

Recorriendo caminos de soledades
que no llevan a ninguna parte
ni hacen sentir mejor.

Desgarrando palabras en versos
que lloran y corren como ríos caudalosos
sin salir nunca de su horror.

De tres en tres voy,
de tres en tres vengo,
sin saber donde estoy.

De tres en tres me lees tú,
y lees entre líneas
te quiero aún.

Los mismos miedos antiguos.

"Uno sólo conserva lo que no amarra."


Por eso yo sólo acaricio las cosas, para que sean libres de ir con quien quieran.
Pero la impotencia hace que a veces las agarre demasiado fuerte. Tengo miedo.

¿Vale la pena sentir como el viento remueve tu pelo cuando tiene ganas, lo peina, lo despeina, te saca a bailar o te hace chinchar un poquito, si cuando eres tú quien quiere bailar, desaparece?

El viento, que siempre fue aliado, que siempre me quiso, que siempre se dejó tocar. Y ahora no es él. No deja de irse, y sólo veo su espalda. Tengo más miedo.


Quizás sea el momento de girarme yo también. Y entonces, espalda contra espalda, sabremos qué hacer.

Un gos guía.

Avui un gos m'ha guiat.
Un gos gran, de nata i crema catalana, m'ha parat al mig del carrer, m'ha olorat i ha començat a caminar, a uns tres metres davant meu. De tant en tant es girava, per veure si encara hi era. Venia, em feia un parell de voltes, i tornava a la seva posició.
Semblava perdut, però molt segur.
Les cames li feien figa, anava relliscant pels carrers secs i calents. Però ell em guiava.
Anava parant a cada portal, a cada bar. I dubtava uns segons, però ràpidament decidia que no era el nostre destí.
Creuava els carrers com si el protegís quelcom inmortal. Sense por, sense perill.
De cop creuà un carrer sense ni mirar i per poc no l'enganxa un cotxe. Es ficà a dins d'un portal i ja no l'he tornat a veure.

Avui un gos m'ha guiat, i m'ha ensenyat moltes coses.
Que no cal caminar recte ni saber exactament on has d'anar per trobar el teu lloc. I que només existint, pots canviar-li la vida, el dia o el minut a qui es trobi darrere teu.

Qui sap.

Qui sap.
Qui sap quant trigaré a fer-me entendre. Qui sap quan tornaré a recòrrer amb els dits les teves galtes ploroses.
Qui sap quan la meva memòria fallarà i poc a poc deixaré de recordar. Els teus llavis tremolant. Les teves mans passejant per muntanyes i valls, per boscs i deserts. No ho sé. Mai ho sabré.
Així doncs, dius que quelcom és etern?



Jo vull ésser eterna. Jo vull alçar els braços, sense cridar, només amb la mirada fer entendre. Fer pensar. Que tothom se n'adoni, que tothom reaccioni.
De fet, no vull ésser eterna. Vull que el que dic avui , el que ahir va dir algú a l'altra punta del planeta, i milers de persones pensen dia rere dia, des que existim, sigui etern.
No vull manipulació, no vull enganys.
Vull llibertat. Vull igualtat. Sexe, passió, amor. Tendresa, lluita, pau.
Jo vull que la idea que defenso sigui eterna. Que no s'oblidi, que es lluiti fins aconseguir-la.
I que algun dia no calgui explicar-la amb llibres com a utopia. Que sigui real, que sigui la nostra realitat.



Qui sap.
Qui sap quan la gent gaudirà de gossos que marquen el camí, de camins que no van enlloc. De camins que no sembla que vagin enlloc, però que són la vida. Són la pau, són la guspira.
M'agradaria saber, però... no ho vull saber tot.