Qui sap.

Qui sap.
Qui sap quant trigaré a fer-me entendre. Qui sap quan tornaré a recòrrer amb els dits les teves galtes ploroses.
Qui sap quan la meva memòria fallarà i poc a poc deixaré de recordar. Els teus llavis tremolant. Les teves mans passejant per muntanyes i valls, per boscs i deserts. No ho sé. Mai ho sabré.
Així doncs, dius que quelcom és etern?



Jo vull ésser eterna. Jo vull alçar els braços, sense cridar, només amb la mirada fer entendre. Fer pensar. Que tothom se n'adoni, que tothom reaccioni.
De fet, no vull ésser eterna. Vull que el que dic avui , el que ahir va dir algú a l'altra punta del planeta, i milers de persones pensen dia rere dia, des que existim, sigui etern.
No vull manipulació, no vull enganys.
Vull llibertat. Vull igualtat. Sexe, passió, amor. Tendresa, lluita, pau.
Jo vull que la idea que defenso sigui eterna. Que no s'oblidi, que es lluiti fins aconseguir-la.
I que algun dia no calgui explicar-la amb llibres com a utopia. Que sigui real, que sigui la nostra realitat.



Qui sap.
Qui sap quan la gent gaudirà de gossos que marquen el camí, de camins que no van enlloc. De camins que no sembla que vagin enlloc, però que són la vida. Són la pau, són la guspira.
M'agradaria saber, però... no ho vull saber tot.