En moments com aquest, me n'adono de que tinc tota la vida per fer tot el que vulgui.

Puc tocar-ho tot, puc veure-ho tot.

Pero mai m'apropiaré de res més que de mi mateixa.

Per què crec que tothom té dret a aixecar el cap i veure el sol llevant-se com si ens digués bon dia a tots, i poder despertar, jugar, riure, sentir, somiar, ensenyar, compartir de forma lliure, sense cap censura, sense ningú que ens digui amb un fusell "mala sort, haver nascut en un altre lloc!"

Tots tenim dret a ser nosaltres mateixos. Sense mentides, sense hipocresia, sense desigualtats, sense moure'ns per pur interès.

Perquè uns poden ser estimats i uns altres només obrir els ulls ja són condemnats a una vida curta, pobre, bruta i sense opció de tornar a ficar el cap a una mentida confusa i feliç? Qui som per jutjar a algú simplement per on han nascut?

Tots hem nascut igual i morirem algun día. La única diferència esque mentre nosaltres ens preocupem per viure, ells es preocupen per no morir.