Ganes de viure.

-Escolti, que es troba bé?
-I tant, jove. Perquè hauria d'estar pas malament?
-Home, com està plorant...
-Qui t'ha ensenyat que les llàgrimes només poden ser de dolor?
-Ningú.
-Quants anys tens?
-Tretze.
-Algun cop t'han dit "ja ho entendràs quan siguis gran"?
-Sí, sempre. I em fa molta ràbia. Jo ja sóc prou madur com per entendre-ho tot!
-En canvi, no entens per què ploro si no estic trist, oi?
-Això sí.
-Doncs això demostra que mai deixem d'aprendre. Cada dia ens trobarem amb milers de preguntes i respostes. Potser ara no ho entens, però quan hagis viscut tant com jo potser sí.
-I aleshores recordaré aquesta conversa.
-És poc probable, però m'agradaria.
-I doncs, no pot dir-me perquè plora?
-Ploro perquè si no plorés els sentiments se'm farien una bola gegant i no em deixarien viure. Això no vol dir que m'hagi passat res, de tant en tant ploro, és com una neteja interior.
-Jo no ploro mai.
-I que fas quan una cosa et fa molta ràbia?
-Dono cops a les parets, o corro molt molt ràpid esperant que se'm passi així. No m'agrada plorar, ho veig ridícul.
-Jo et semblo ridícul ara mateix?
-No no! No volia dir això.
-Tranquil, petit. No m’has ofès.
-Em referia a que no li trobo sentit. Bé, ara he de marxar. He d’agafar el tren que passa a dos quarts i cinc.
-Adéu, i bon viatge!

En Jaume va córrer dins la Estació i va ficar la T-10 de dues zones per la màquina, deixant enrere la gent que no tenia pressa per viure. Ell, com qualsevol nen que encara no ha trobat el perquè de la seva existència, la senzilla raó que ens porta a néixer, corria. Amb una mica de sort no oblidaria com caminar.
En canvi, en Josep va romandre quiet al banc de fora de la Estació, somrient mentre els nens jugaven i reien, deixant caure les llàgrimes que no va vessar quan ell també corria.