Días de luz para algunos, días absurdos para otros.
Y es que últimamente no paro de pensar en la incoherencia de algunos por querer hacer un poco más viejo el mundo, menos bueno y sin sentido.
Es tan fácil salir y empaparse de energía, de amor y de alegría que no puedo llegar a comprender cómo un ser humano podría preferir el odio a toda la belleza que la vida nos regala.
Pero hay demasiadas cosas que aún no comprendo, y de ellas muchas que no comprenderé nunca... Soy humana, y estoy viva y receptiva al universo.
7/10/11
Cavilaciones.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Hay que aprender a mirar el mundo de forma que te sientas agradecido de estar en el. Yo recien ahora comienzo a hacerlo.
¡No estaba muerto, estaba de parranda!
Quant de temps, Alba.
Sóc de l'opinió de no preocupar-se del que fan o deixen de fer els altres i ocupar-me del que he de fer jo.
Tot i que a vegades no és gens fàcil!
Però qui escull el camí de l'odi, l'amargura... en definitiva el camí de la infelicitat és perquè no és prou valent per contemplar i –com diu l'altre anònim– sentir-se agraït cap a totes les coses bones que té el món.
Doncs jo, potser hi estic d'acord però encara no sé com fer-m'ho per veure les coses d'aquesta manera... per més vell que em faig, més se'm carrega el cor d'indiferència... ni odi, ni amargura, única i exclusivament, indiferència per un món que estic molt lluny d'entendre. No obstant, prefereixo que tú estiguis pel bon camí.
Anònim, lo mejor que puedes hacer con esta vida es aprovecharla de la forma que te de la gana. Cuando te das cuenta, un dia, que es el primer dia del resto de tu vida, y que a partir de ahí vas a empezar a mirar cualquier trozo de universo como si fuera una prolongación de ti mismo, empiezas a vivir. Me alegro de tu comienzo :)
L'Anònim... em sembla interessant que entenguis l'odi com a falta de valentia per reconèixer el món, ho trobo molt encertat. És cert que és important despreocupar-se del camí aliè en cert grau per fixar-se en un mateix, però oblidar que els altres existeixen no és bo ni pel nostre creixement personal ni empàtic ni vital. Jo trobo que és infinitament bo observar, entendre i riure una mica de les conductes alienes, sense mala fe, és clar, simplement com a exercici propi. ;)
I sí, quant de temps! Però ja saps, jo sempre torno!
Minóna, quin és el bon camí? si el consideres bo i no el segueixes és que encara no has entès xq és bo, i no pots creure en quelcom que no entenguis! La indiferència és, per mi, una malaltia que s'arrela dins nostre per treure'ns tot el que puguem ser capaços de fer. No és just que la vida et regali totes les possibilitats possibles i tu li tornis indiferència!
Però és just pensant en això quan, en un moment, t'ha d'arribar al pensament que pots sentir indiferència de la indiferència, ser i fer feliç, comprometre't, lluitar, somiar i crear, i sobretot SER. Potser és qüestió d'optimisme, bon humor, palles mentals o poques hòsties encara, però trobo que la vida és infinitament més maca quan aprens a veure-la sense cap tipus d'ulleres :)
Bon dia anònims! :D Avui pot ser un molt gran dia.
Parlo de despreocupar-se, no d'oblidar-se, ignorar completament i demés ;)
Per descomptat que trobo molt interessant observar i aprendre de l'experiència aliena; of course.
ho sé, et conec prou :)
Publica un comentari a l'entrada